Hi ha vegades que vaig caminant pel carrer i no noto els peus a terra. Sé que camino perquè veig que se’m mouen les cames però em sento com si estigués quieta. Per contra, hi ha dies que estic tant cansada que les cames em pesen i cada passa que faig és un gran esforç. És difícil d’explicar, me n’adono ara. Gairebé no m’entenc ni jo...
.
Ahir mateix, estava anant de l’estació de tren a casa i tenia la sensació d’estar aturada en un carrer sense anar ni endavant ni endarrere però, estava caminant! Potser és per la musica, que a vegades em xucla el pensament i passo a sentir només la cançó en qüestió sens prestar atenció al que tinc al voltant..
Ahir mateix, estava anant de l’estació de tren a casa i tenia la sensació d’estar aturada en un carrer sense anar ni endavant ni endarrere però, estava caminant! Potser és per la musica, que a vegades em xucla el pensament i passo a sentir només la cançó en qüestió sens prestar atenció al que tinc al voltant..
.
També me n’he adonat de que depenent de quina cançó escolto camino de forma diferent. Més ràpid, amb les passes més llargues, amb seguretat, a poc a poc, tranquil·lament, distreta... Segurament això li passa a tothom però jo mai m’ho havia plantejat i ara que ho estic fent, em sorprèn. Amb una amiga sovint rèiem de com camina la gent, n’hi ha que van fent saltirons o d’altres que van tant relaxats que fins hi tot els cauen els pantalons i han d’anar amb les cames ben obertes per no perdre’ls. Ara potser, acabo de descobrir que jo també sóc víctima de les meves pròpies rialles. Com ho puc saber?
.
La meva mare sempre em diu que els joves d’avui en dia ens estem tornant uns autistes urbans, que sempre anem amb la música forta i que no ens assabentem de res del que passa al nostre voltant però jo no escolto mai la música gaire alta (si em parlen quan porto els auriculars, sento) i tot i així a vegades, m’evadeixo. Deixo que la ment comenci a córrer per totes direccions, pensant en tot i en res alhora, vigilant a la gent del meu voltant però sense veure a ningú en concret, caminant pensant que estic quieta.
.
.
Feia temps que no escrivia sobre alguna cosa que no sigui música, tot i així l’he esmenat en el text. Mai hauria dit que la música és una part tant important en la meva vida, ho sé des que tinc un bloc, que he pogut observar que gairebé sempre parlo del mateix, del que m’agrada.
Feia temps que no escrivia sobre alguna cosa que no sigui música, tot i així l’he esmenat en el text. Mai hauria dit que la música és una part tant important en la meva vida, ho sé des que tinc un bloc, que he pogut observar que gairebé sempre parlo del mateix, del que m’agrada.
.
.
Etiquetes: Personal, Reflexions
4 Comments:
Entrada més recent Entrada més antiga Inici
Subscribe to:
Comentaris del missatge (Atom)
Per cert, qui ets?
Esta canción la escuchaba en mis tiempos mozos en el insti, que recuerdos.. ains.. :)
Saludetes!
PD: ¡que buena idea el traductor! :D
"...Sense música la vida seria un error."
...i a "La gaia ciència, 368", el filòsof alemany hi proposa:
"...En aquest sentit, jo em pregunto: ¿què vol pròpiament el meu cos de la música en general? Crec que li demana el seu alleujament: com si totes les fruncions animals haguessin de ser accelerades mitjançant ritmes fàcils, agosarats, riolers, segurs de si mateixos; com si la vida de plom i de bronze hagués de ser daurada mitjançant harmonies d'or, mitjançant harmonies agradables i delicades. La meva malenconia vol descansar en els amagatalls i en els abismes de la perfecció: per això necessito la música."