I'm falling down..

De dia, quan em llevo, agafo qualsevol cosa de l’armari que no sigui pijama i vaig a corre cuita a agafar el tren, escolto música i desprès d’un viatget arribo per fi a l’escola.

El dia és acceptable si les assignatures que l’acompanyen ho són. Com és lògic, a les hores de classe que no presto atenció penso, generalment en mi; tot i que no sóc una noia creguda, egoista, egocèntrica i totes aquestes qualificacions que detesto de les persones.

Com que és just el retorn a l’escola desprès de les vacances de Nadal, el meu cos té el mal hàbit de no tenir son quan toca anar a dormir i una nit vaig decidir posar-me música a la mini cadena per a fer més curta l’estona en que estàs al llit però no t’adorms. I això no em va ajudar. Des d’aquella nit que si no escolto música no puc adormir-me, és com qui té l’hàbit de llegir abans de dormir perquè sinó no es relaxa i per conseqüència, no pot dormir.

Sembla que sigui una bajanada però poc a poc el fet d’haver d’escoltar música per a poder dormir em treu hores de son. Primer tres cançons, desprès cinc, deu, una hora... i així progressivament fins a caure dins l’espiral de l’insomni.

Estar del tot desperta cada vegada és més complicat per a mi però tampoc aconsegueixo dormir. Ja fa setmanes, potser mesos (perdo la noció del temps, se’m fa etern) que no dormo més d’una hora seguida i això fa que durant el dia la capacitat d’atenció, d’humor, de vivacitat i d’alegria que tenia abans vagin desapareixent i donant lloc al cansament, desesperació i a unes grans ulleres que em marquen la cara deixant veure clarament que no estic bé.

No ho vull però m’estic distanciant, la gent ja no em fa gràcia, els encants dels meus amics han minvat tant que l’únic sentiment que em provoquen quan els veig és el de voler fugir per a evitar preguntes i respostes que no tinc o no vull donar, per a no causar més dolor del necessari. Però deixar-los m’és molt difícil, m’agrada estar amb companys a la vora tot i que no parlo amb ells ni els dedico un somriure precedit d’una mirada, tot i que no tinc forces ni per ser allà al costat.

Quan dic en tot em refereixo a aquelles petites coses que anteriorment eren preocupacions insignificants i que ara s’han convertit en grans problemes com per exemple el gran dubte, el que no té resposta fiable, el que no té una solució: Sóc feliç?

Camino i no me n’adono, menjo sense tenir gana, bec aigua però sempre tinc set. Què em passa? Tot és culpa de l’insomni? La resposta és ben clara perquè des que no dormo que sento que visc en un món totalment paral·lel, tot s’ha distanciat notablement de mi i res em pertany. L’habitació ja no és com abans, les parets s’han apropat més deixant poc espai per a poder caminar per l’interior, els cotxes avancen més ràpid que mai pel voltant, la gent crida i xiscla pel carrer, tothom és feliç i jo sóc l’excepció que confirma la regla. La taca de tinta enmig del full blanc.

Tothom necessita temps i a mi és el que em sobra, tinc massa temps que no sé com ocupar. Classe pel matí, de 8h a 15h però a les quatre de la tarda ja sóc a casa i... res. En quan arribo a casa l’única cosa que penso és que encara em queden quinze hores per a tornar a agafar el tren i perdre el temps escoltant lliçons que oblidaré en quan m’aixequi per a canviar de matèria.

El temps és un enemic, m’obliga a seure i pensar en el que intento evitar, em diu que reflexioni, que no fugi, que m’enfronti als dubtes i als problemes però no estic preparada, necessito evadir-me, fugir d’aquesta mitja realitat que cada vegada trastorna més el meu pobre cervell.

Però un bon dia, se’m presenta la solució davant dels ulls, jo tinc temps i elles m’ofereixen evasió, m’ofereixen ocupar aquest espai inútil i preocupant. No parlo de drogues (tot i que seria propi que una jove com jo hi acudís), parlo de les pel·lícules. Són llargues, entretingudes, divertides, originals i això és el que necessito.

Busco la llista de pel·lícules pendents però, són històries d’amor o desamor, d’aquelles que et commouen i acabes plorant pels descosits. No puc veure-ho, començo plorant pel pobre noi que ha perdut l’amor de la seva vida i acabo plorant per la vida buida i insulsa que tinc i que no sé com arreglar. Per tant, un cop he esborrat de la llista la majoria de pel·lis, només em queden les violentes, les que teòricament (i dic teòricament perquè és molt probable que jo plori per qualsevol fet) no desperten cap sentiment de pena, compassió...