I'm falling down..

Començo per la saga Saw. La primera la pateixo molt, passo tanta por mentre la miro que un cop acabada no puc restar a l’habitació amb el llum tancat. Ja veig que en tot el que queda de nit no dormiré ni l’hora que tinc el plaer de descansar i per a evitar deixar fluir lliurement els pensaments decideixo dedicar-me a buscar entre altres coses informació sobre la pel·li per Internet i sobre els seus personatges. Interessant.

Durant els dos dies següents, continuo la saga i de fer-me por, passen a agradar-me, a fascinar-me, fins a arribar a l’obsessió. Necessito saber més sobre el tema, sobre la gent violenta que ataca per raons que només ell (o ella) pot entendre, vull saber què se sent al ser diferent, al tenir una ment que costa d’entendre. Sóc jo capaç d’inventar una cosa així? I de fer-la?

De cop descobreixo que les úniques pel·lis que m’agraden són aquestes; no penses en res més que en la pel·lícula i no em fan evocar tots els sentiments que he aconseguit reprimir, així que entro en el rol de mirar aquest tipus de cinema. La saga American Psycho, Tesis, la saga d’Hostel, la famosíssima Clockwork orange, Hooligans, Sin city, les dues de Battle Royale...

Però això, com és d’esperar em serveix per a fer més fosca la taca gris que no em permet veure, per a estrènyer més el nus del coll que amb prou feina em deixa respirar (i encara menys parlar amb la demès gent), encara se’m va fent més gran el forat que tinc al pit i que no em deixa tornar a sentir l’amistat, l’amor, la comprensió... Sé que no m’ajuden a superar les meves pors, frustracions, angoixes però necessito evocar tota la meva ràbia d’alguna manera i ja que no sóc prou valenta com per plantar cara a tots aquells que m’han posat el vel, em calma veure que sí que hi ha gent capaç de fer-ho, de descarregar tota la seva ràbia. Encara que sigui arrancant la vida a desconeguts.

Ja no hi ha cap sentiment bo dins meu, ja no puc sentir res amable, quan veig als meus pares sopant tranquil·lament (una calma que anteriorment no tenien, quan intentaven parlar amb mi i jo els responia amb el silenci) penso que mai podré aconseguir ser com ells, de fet, no sé si vull ser-ho. Tot i que ara no gaudeixo de la vida que se m’ha donat, tampoc ho feia abans i posats a triar, prefereixo aquest dolor, el de reprimir tots els sentiments menys el de la ràbia i deixar-la sortir amb certa precaució, encara que això impliqui viure en un segon pla.

Al caminar pel carrer amb les mans dins les butxaques de la jaqueta de pell marró només prenc atenció a la música que ressona dins del meu cap, ben forta. A vegades a la que noto que duc massa estona caminant, ja no sé on sóc. Però no m’importa perquè no tinc cap fita, no m’espera ningú enlloc; un familiar, un amic, un amor... ningú.

Estic sola i és per culpa meva. No conec totes les causes d’aquest desastre, els fets que m’han portat a veure-ho tot malament, distorsionat, fosc... Dubto que el problema fos la música per a dormir, estic segura que allò tant sols va ser el detonant.

Ho intento arreglar. Ahir, per exemple, a l’hora del pati vaig apropar-me a una amiga de l’escola i quan anava a saludar-la no em van sortir les paraules. En realitat no tenia res a dir, no volia dir-li res, simplement intentava demostrar-me a mi mateixa (enganyar-me) que no estic sola, que si m’ho proposo puc tornar a tenir amics.

Però la seva resposta va ser ben clara, la mirada ho deia tot, mostrava confusió, alarma, sorpresa...

Sóc insociable, cínica, distant, cruel, freda i solitària. Des de fa massa temps.

Continuant amb la metàfora: el vel és massa opac com per deixar que jo vegi el món tal i com era abans de tot i viceversa.