I'm falling down..

Genial, és una història d’amor. Tot aquest temps evitant quelcom que em pogués fer pensar el perquè de les coses, esperant no trobar res que em recordés que estic passant uns mals moments i que hi ha felicitat al meu voltant. I de cop, ho trobo davant meu, entre les meves mans primes i tremoloses.

Ja vaig pel segon capítol i no entenc perquè no el deixo córrer, no m’agrada i no m’agradarà mai. Per molt que diguin que no saps mai si t’agrada un llibre fins que arribes més enllà de la pàgina 50, jo ja ho tinc clar.

Tot i així... la protagonista m’interessa bastant... té alguns aspectes iguals que jo com la visió pessimista, la soledat però ella no està sola del tot, ella te parella i tot i que ella se sent sola, no ho està. Jo ho estic de veritat.

Pàgina 60, ara m’hauria d’agradar? Qui sigui que va dir que a mida que vas llegint et va agradant més el llibre és mentida. Prou, paro aquí de llegir.

Em vesteixo ràpid perquè ja hauria de ser fora si no vull fer tard a l’escola. Al tren vaig estreta, com sempre.

No m’ho puc creure, porto tot el dia pensant en el coi de llibre, no em puc treure els personatges del cap, la trama, el què pot passar després, etc, etc. Em fa ràbia però tenint en compte cap a on van els meus pensaments qualsevol podria pensar que m’agrada...

Arribo a casa corrents i sense dinar agafo el llibre i sec al llit a continuar llegint. Potser sí que em feia falta deixar de mirar tantes pel·lícules i distreure’m una mica amb altres coses.

No em ve de gust llegir però hi ha quelcom que m’impulsa a agafar-lo i que no em deixa treure els ulls del davant. Sento que cada vegada puc veure millor, l’antifaç opac que no em permetia treure tot el que duc a dins s’està dissolent, em piquen els ulls i sort que no hi son els meus pares perquè sense poder-ho evitar em comencen a caure unes gotes salades per la galta. Quan me n’adono que estic plorant, tanco el llibre i deixo que tota la ràbia, la pena, el disgust i la frustració surtin.

Ploro, crido, salto, m’estiro dels cabells, torno a cridar...

i sec a terra.

Ho començo a entendre tot, el perquè de tot plegat.

Treia males notes mentre que els meus amics treien excel·lents, resultat: em sentia inferior a ells, mal rollo a casa perquè no ajudava, perquè tenia l’habitació malament, també per les notes... Em veia al mirall i em veia exageradament lletja mentre tots els del meu voltant eren guapos o si més no, normals i això feia que no m’arreglés i per conseqüència: em veia més lletja, etc. No he tingut mai parella, no sé pintar, no sé dibuixar, no toco cap instrument...

Segurament hi ha més gent que comparteix aquestes característiques amb mi i que intenta solucionar-les però jo el que intentava era fer veure que no m’importaven i que podia ser feliç amb tot això. Que el fet de no agradar-me físicament ho podia arreglar fent veure que sí que m’agradava i com diuen si jo em veig guapa els demés també i potser algú s’enamoraria de mi...

Però no, el no aconseguir res d’això va fer que de cop, un dia, mentre dormia m’explotés tot i com que no volia acceptar-ho (ho reprimia) només ho recordava en somnis. Solució: no dormir.

Però aquest llibre m’ha fet plorar, treure la ràbia, la frustració, la pena, els complexes... treure-ho tot i per tant, acceptar-ho i deixar de viure en el dubte.

Ja m’he acabat el llibre i puc dir amb tota seguretat que és el millor llibre que he llegit i que llegiré. No només perquè és una història d’amor sinó perquè m’ha ajudat a superar els problemes, bé a superar-los no però sí a començar a acceptar-los per a superar-los amb el temps.

Ja sona el meu despertador, avui no estic tant trista com de costum i em ve de gust arreglar-me una mica per anar a l’escola. Avui, tornaré a parlar amb algú.

Agafo la meva millor samarreta, els meus millors pantalons, les botes negres, em pentino bé, em poso espuma per a tenir els cabells ben ondulats, em maquillo i cap al tren.

Arribo a classe una mica tard expressament per a entrar i dir hola, hi ha el meu lloc de primera fila guardat però avui no seuré allà, avui m’assento al costat d’en Quim que és a la tercera fila.

- Bon dia – li ho dic amb tota naturalitat, com si ho fes cada dia.

- Estàs be?

- Millor que mai, gràcies.

El pobre noi sembla una mica desconcertat però no m’importa perquè avui, serà un bon dia, ho sé. Si més no, intentaré que ho sigui.