I'm falling down..

Un mes més tard, a l’actualitat.
Aquest raig de llum que m’il•lumina la cara es diu Quim. Des del dia que vaig decidir tornar a parlar amb la gent i que vaig seure al seu costat, m’ha proporcionat totes les atencions que necessitava. Seia amb mi, em convidava a anar a dinar amb ell i la resta de la colla, quedàvem per sortir de nit... El que fan els amics.
Però com acostuma a passar, els amics són tan amics que travessen la barrera que els separa de l’amor i un bon dia el Quim amb tota la por dins del cos:
- Júlia, fa temps t’ho volia dir però vas canviar radicalment i vas començar a anar sola i... bé, tu ja ho saps, no cal que ara ho recordem. El que et vull dir és que estic molt content que les coses tornin a ser com abans i que, bé, que...
- Què?
- Vols sortir amb mi?
Aquestes paraules van ser clau. Si vull sortir amb ell? Clar que sí!
Això arregla moltes coses, això vol dir que com a mínim a ell li és igual que no tregui unes notes brillants, que li és igual que no sigui tant bonica com totes les altres i que la meva manera de vestir no sigui perfecte, en definitiva, això vol dir que li agrado i que si puc agradar-li a ell, també puc agradar a altres persones.
En comptes de contestar la seva pregunta amb un sí li dedico el meu millor somriure, una forta abraçada i el petó que desitjava poder fer a un noi algun dia. El meu millor el petó, amb passió, amor, alegria...
Podríem dir que sóc completament feliç, em llevo amb ganes d’anar a l’escola perquè així el puc veure. Estudio pels exàmens i quan tinc alguna dificultat ell m’ajuda. Últimament no suspenc cap examen i això m’agrada molt.
No em preocupa tant el que pensin els altres de mi perquè hi ha un noi que m’estima, un grup d’amics que em truca per quedar, que respon els meus sms, que surt amb mi de festa i, el que és més important, es preocupa per mi.

Però, ara que he arribat fins aquí no ho vull espatllar. El meu grau de felicitat és tant alt que l’única cosa que pot fer és anar avall i no, no ho puc permetre.
Agafo paper i llapis:

"jo penso en el destí del teu present tresor
i que el temps t’arrossega de pressa al seu rebuig,
i que tot el que és dolç i bell es perd i fuig,
i, a mesura que veu els altres créixer, mor."

T’escric aquests versos de Shakespeare per ajudar-te a comprendre-ho. El meu tresor és la felicitat que tant m’ha costat aconseguir i temo que el temps m’arrossegui a abandonar-la.
Per a mi ara tot és bonic però algun dia deixarà de ser-ho i no m’ho puc permetre.
T’estimo.

Vaig a la cuina i agafo un ganivet petitó i esmolat.
Em poso el pijama, deixo el full amb el poema a terra. Un cop sóc dins el llit, suaument agafo el ganivet i passo la fulla per la part de dins dels meus canells.
Ignorant totalment la picor i la sang que brolla dels talls em tapo amb el llençol i dormo.

Dormo com mai he fet i com mai tornaré a fer.