Tot buscant informació sobre la nova pel·lícula del Marilyn Manson titulada Phantasmagoria, sobre Lewis Carroll, vaig trobar aquest vídeo.
M'encanta.
:)
Mooooooooolt abans de saber que venia Muse a Barcelona ja tenia les entrades de Marilyn Manson a la vitrina, esperant el gran moment de treure-les del sobre a canvi de veure'l.
Algú del públic li va donar una senyera, la va agafar, la va desplegar per a que tothom pogués veure-la i després se la va penjar al coll per a cantar la cançó de Irresponsible Hate Anthem.
Va ser genial, quelcom que no havia pensat en veure mai. Catalunya i Marilyn Manson junts. Que fort!
A l'acabar el concert, em vaig indignar perquè no havia cantat la de Beautiful People, una de les que més m'agrada. Vaig cridar "Falta Beautiful People!!" i un noi del costat em va sentir i poc a poc tothom va començar a cridar el títol de la cançó.
Segurament va ser casualitat però llavors les llums vermelles de l'escenari es van encendre i ell va tornar per cantar-la. Em vaig sentir realitzada, satisfeta i totalment feliç.
Aquí teniu el vídeo :)
Quan vaig assabentar-me de que venien no m'ho vaig pensar dues vegades. Una trucada de telèfon i ja tenia acompanyant. Només calia el més important, les entrades.
Vam buscar i rebuscar però semblava que ja estaven esgotades (a mi sempre em passa el mateix, m'assabento de tot massa tard..) Les podíem comprar, clar, però per 75-80€ un preu que em semblava massa elevat però que hauria estat disposada a pagar.
Però la sort ens va mirar a la cara i el concert es va canviar de lloc. Com que el Palau Sant Jordi és molt més gran que on es feia al principi (no recordo a on..) es van posar entrades noves a la venda.
Una trucada de telèfon, 40€ menys en el compte de la mama i concert de Muse per la nena!
Va ser genial, espectacular, impressionant... podria fer una llista dels millors adjectius que té la llengua catalana però sempre seria poc. Poc comparat amb l'alegria, eufòria, nerviosisme i de tot que portava dins.
Mentre van tocar els teloners Biffy Clyro (els recomano, són genials i.. una mica especials) jo ja estava nerviosa i ansiosa per veure el grup d'en Matthew Bellamy i en quan van començar, gairebé ploro.
Feia molt de temps que no gaudia tant i em deixava anar sense pensar en res. Tan sols cantava, admirava, reia, saltava, ballava i passava unes hores genials escoltant música de la bona (quelcom complicat avui en dia) amb el meu millor amic, al qual agraeixo totalment el fet d'haver-me ensenyat quest grup fantàstic.
Us volia penjar la Introducció, Primera cançó (Uprising del cd The Resistance) i Última cançó (Knights of Cydonia del cd Black Holes and Revelations) que van tocar però no sé que passa que no em deixa.. si les voleu veure (són del youtube) només cal que cliqueu els links.
Espero que us agradin :)
Un mes més tard, a l’actualitat.
Aquest raig de llum que m’il•lumina la cara es diu Quim. Des del dia que vaig decidir tornar a parlar amb la gent i que vaig seure al seu costat, m’ha proporcionat totes les atencions que necessitava. Seia amb mi, em convidava a anar a dinar amb ell i la resta de la colla, quedàvem per sortir de nit... El que fan els amics.
Però com acostuma a passar, els amics són tan amics que travessen la barrera que els separa de l’amor i un bon dia el Quim amb tota la por dins del cos:
- Júlia, fa temps t’ho volia dir però vas canviar radicalment i vas començar a anar sola i... bé, tu ja ho saps, no cal que ara ho recordem. El que et vull dir és que estic molt content que les coses tornin a ser com abans i que, bé, que...
- Què?
- Vols sortir amb mi?
Aquestes paraules van ser clau. Si vull sortir amb ell? Clar que sí!
Això arregla moltes coses, això vol dir que com a mínim a ell li és igual que no tregui unes notes brillants, que li és igual que no sigui tant bonica com totes les altres i que la meva manera de vestir no sigui perfecte, en definitiva, això vol dir que li agrado i que si puc agradar-li a ell, també puc agradar a altres persones.
En comptes de contestar la seva pregunta amb un sí li dedico el meu millor somriure, una forta abraçada i el petó que desitjava poder fer a un noi algun dia. El meu millor el petó, amb passió, amor, alegria...
Podríem dir que sóc completament feliç, em llevo amb ganes d’anar a l’escola perquè així el puc veure. Estudio pels exàmens i quan tinc alguna dificultat ell m’ajuda. Últimament no suspenc cap examen i això m’agrada molt.
No em preocupa tant el que pensin els altres de mi perquè hi ha un noi que m’estima, un grup d’amics que em truca per quedar, que respon els meus sms, que surt amb mi de festa i, el que és més important, es preocupa per mi.
Però, ara que he arribat fins aquí no ho vull espatllar. El meu grau de felicitat és tant alt que l’única cosa que pot fer és anar avall i no, no ho puc permetre.
Agafo paper i llapis:
"jo penso en el destí del teu present tresor
i que el temps t’arrossega de pressa al seu rebuig,
i que tot el que és dolç i bell es perd i fuig,
i, a mesura que veu els altres créixer, mor."
T’escric aquests versos de Shakespeare per ajudar-te a comprendre-ho. El meu tresor és la felicitat que tant m’ha costat aconseguir i temo que el temps m’arrossegui a abandonar-la.
Per a mi ara tot és bonic però algun dia deixarà de ser-ho i no m’ho puc permetre.
T’estimo.
Vaig a la cuina i agafo un ganivet petitó i esmolat.
Em poso el pijama, deixo el full amb el poema a terra. Un cop sóc dins el llit, suaument agafo el ganivet i passo la fulla per la part de dins dels meus canells.
Ignorant totalment la picor i la sang que brolla dels talls em tapo amb el llençol i dormo.
Dormo com mai he fet i com mai tornaré a fer.
Genial, és una història d’amor. Tot aquest temps evitant quelcom que em pogués fer pensar el perquè de les coses, esperant no trobar res que em recordés que estic passant uns mals moments i que hi ha felicitat al meu voltant. I de cop, ho trobo davant meu, entre les meves mans primes i tremoloses.
Ja vaig pel segon capítol i no entenc perquè no el deixo córrer, no m’agrada i no m’agradarà mai. Per molt que diguin que no saps mai si t’agrada un llibre fins que arribes més enllà de la pàgina 50, jo ja ho tinc clar.
Tot i així... la protagonista m’interessa bastant... té alguns aspectes iguals que jo com la visió pessimista, la soledat però ella no està sola del tot, ella te parella i tot i que ella se sent sola, no ho està. Jo ho estic de veritat.
Pàgina 60, ara m’hauria d’agradar? Qui sigui que va dir que a mida que vas llegint et va agradant més el llibre és mentida. Prou, paro aquí de llegir.
Em vesteixo ràpid perquè ja hauria de ser fora si no vull fer tard a l’escola. Al tren vaig estreta, com sempre.
No m’ho puc creure, porto tot el dia pensant en el coi de llibre, no em puc treure els personatges del cap, la trama, el què pot passar després, etc, etc. Em fa ràbia però tenint en compte cap a on van els meus pensaments qualsevol podria pensar que m’agrada...
Arribo a casa corrents i sense dinar agafo el llibre i sec al llit a continuar llegint. Potser sí que em feia falta deixar de mirar tantes pel·lícules i distreure’m una mica amb altres coses.
No em ve de gust llegir però hi ha quelcom que m’impulsa a agafar-lo i que no em deixa treure els ulls del davant. Sento que cada vegada puc veure millor, l’antifaç opac que no em permetia treure tot el que duc a dins s’està dissolent, em piquen els ulls i sort que no hi son els meus pares perquè sense poder-ho evitar em comencen a caure unes gotes salades per la galta. Quan me n’adono que estic plorant, tanco el llibre i deixo que tota la ràbia, la pena, el disgust i la frustració surtin.
Ploro, crido, salto, m’estiro dels cabells, torno a cridar...
i sec a terra.
Ho començo a entendre tot, el perquè de tot plegat.
Treia males notes mentre que els meus amics treien excel·lents, resultat: em sentia inferior a ells, mal rollo a casa perquè no ajudava, perquè tenia l’habitació malament, també per les notes... Em veia al mirall i em veia exageradament lletja mentre tots els del meu voltant eren guapos o si més no, normals i això feia que no m’arreglés i per conseqüència: em veia més lletja, etc. No he tingut mai parella, no sé pintar, no sé dibuixar, no toco cap instrument...
Segurament hi ha més gent que comparteix aquestes característiques amb mi i que intenta solucionar-les però jo el que intentava era fer veure que no m’importaven i que podia ser feliç amb tot això. Que el fet de no agradar-me físicament ho podia arreglar fent veure que sí que m’agradava i com diuen si jo em veig guapa els demés també i potser algú s’enamoraria de mi...
Però no, el no aconseguir res d’això va fer que de cop, un dia, mentre dormia m’explotés tot i com que no volia acceptar-ho (ho reprimia) només ho recordava en somnis. Solució: no dormir.
Però aquest llibre m’ha fet plorar, treure la ràbia, la frustració, la pena, els complexes... treure-ho tot i per tant, acceptar-ho i deixar de viure en el dubte.
Ja m’he acabat el llibre i puc dir amb tota seguretat que és el millor llibre que he llegit i que llegiré. No només perquè és una història d’amor sinó perquè m’ha ajudat a superar els problemes, bé a superar-los no però sí a començar a acceptar-los per a superar-los amb el temps.
Ja sona el meu despertador, avui no estic tant trista com de costum i em ve de gust arreglar-me una mica per anar a l’escola. Avui, tornaré a parlar amb algú.
Agafo la meva millor samarreta, els meus millors pantalons, les botes negres, em pentino bé, em poso espuma per a tenir els cabells ben ondulats, em maquillo i cap al tren.
Arribo a classe una mica tard expressament per a entrar i dir hola, hi ha el meu lloc de primera fila guardat però avui no seuré allà, avui m’assento al costat d’en Quim que és a la tercera fila.
- Bon dia – li ho dic amb tota naturalitat, com si ho fes cada dia.
- Estàs be?
- Millor que mai, gràcies.
El pobre noi sembla una mica desconcertat però no m’importa perquè avui, serà un bon dia, ho sé. Si més no, intentaré que ho sigui.